Fa temps que reflexionem sobre què i com compartim les idees, rutes i propostes que tenim al cap.
Una part important del plantejament de la FERA és potenciar la bicicleta i generar alternatives d’accés a les muntanyes que permetin ocupar l’espai als vehicles motoritzats. Una alternativa prou forta que faciliti a les administracions una regulació més estricta dels mitjans de transport motoritzats, sobretot a les pistes de terra de les valls pirinenques.
Fins ara, tant en les rutes pedalables de la FERA, com en les propostes de FERmuntanyA, la idea era clara, posar bicicletes on fins ara hi havia cotxes (o vehicles motoritzats). També crear un marc mental, en què l’accés a la muntanya i a qualsevol de les activitats (sobretot esportives) que s’hi desenvolupen es poden fer accedint-hi en bicicleta i transport públic (o combinant les dues).
El dubte ens ha sorgit en el moment en què tenim al cap algunes idees on publicitaríem espais poc transitats. No pel fet de posar bicicletes on ara no n’hi ha (que també, ja que la bicicleta permet un accés més ràpid a aquests llocs) sinó pel fet de posar persones on, ara per ara, molt poques hi arriben i ho coneixen.
Aquests dubtes els vam compartir amb vosaltres fa alguns dies i les vostres respostes i el debat generat ha sigut molt interessant i enriquidor. Així que ens ve de gust que el coneixeu, també les reflexions que n’hem extret.
El debat i les vostres aportacions han anat en dos sentits, per un costat, si cal donar a conèixer llocs poc coneguts (en general), i per l’altra, l’accés en bicicleta a llocs on habitualment s'accedeix a peu (o directament, s’hi accedeix molt poc).
Pel que fa a l’accés en bicicleta (pedalant) en llocs on habitualment hi ha senderistes, ens heu explicat experiències, estudis sobre l’impacte de l’activitat, també la controvèrsia que genera i la manca de regulació.
Des de la FERA, ara per ara i a falta d’una regulació clara, ens centrarem a fer propostes per pedalar carreteres i pistes forestals, també, si es dona el cas, transitar per corriols o camins senyalitzats com a pedalables. Tota la resta, si es donés el cas, proposaríem fer-ho caminant (carregant la bici si és necessari).
Pel que fa a fer públiques rutes en llocs poc coneguts, ens heu escrit de tot (en el bon sentit), des de, òbviament, no publicar res, a fer-ho, ja que és impossible que es massifiqui donada la duresa del territori on vivim, o a què si no ho fem nosaltres ho farà alguna altra persona. També moltíssimes opinions i suggeriments per limitar l’accés a la informació de les possibles rutes per tal d’evitar-ne la massificació.
Som conscients que la FERA és un projecte petit i que la duresa de les propostes fan que s’acabin dirigint a un públic molt concret (amb les bicicletes elèctriques s’amplia el públic, però això és un altre tema), per tant, l’impacte seria molt petit. De tota manera, en l’època de les xarxes socials i internet és molt difícil mantenir el control de les propostes publicades, i cal que tothom, en aquest cas nosaltres, ens fem responsables d’allò que compartim.
Com fer-ho doncs?
Possiblement, una solució que combini algunes de les vostres propostes: consulta presencial d’itineraris i descripcions, i un compromís de responsabilitat col·lectiva i de respecte al projecte per no compartir certes rutes a les xarxes.
Sigui com sigui, continuarem treballant i pensant la millor manera de fer-ho (o de no fer-ho) i que d’una manera o altra en sigueu partícips. Perquè la FERA també sou vosaltres i mantenir les muntanyes vives i tenir-ne cura és una feina de totes i tots.
Salut i bici!!

(un article de Daniel Fernández Raventós)
Us enganyaria si digués que això no comença a semblar una tradició, però crec que és de justícia dir-ho: sembla que, un cop l’any, pujo a veure en Jordi al Pirineu. No és una visita qualsevol. Tot i passar-me l’any sortint amb bici — per anar a treballar, competir en alguna ultra o simplement escampar la boira — , aquest viatge a les muntanyes és, potser, el més bèstia que faig cada any.
Com mana ja la tradició, aquest inici d’agost he tornat al Pallars. I, com altres vegades, la proposta ha estat (per a mi) irrefutable:
— Què et sembla una aventurilla de bici + caminar?
Conec en Jordi, i sé el que fa durant l’any. El segueixo a les xarxes i té una aproximació al ciclisme que em costa trobar en qualsevol altre. La filosofia darrere de cada pedalada, els motius per sortir o, simplement, la consciència del perquè de les coses (ruta, material, ritmes, dies…) m’atrau. Vull ser sincer: crec que m’atrapa més el fet que hi hagi aquesta càrrega de consciència que no pas el contingut concret d’aquesta.
Probablement, a més d’un li costaria entendre el sentit de carregar la bici durant hores, podent triar rutes on es pedala tota l’estona i, per tant, anar més ràpid. Però en aquest cas no busquem ni anar més ràpid, ni segurament tampoc anar més lluny. El que busquem és trobar enllaços únics, impossibles de fer d’altra manera, que obrin rutes impensables.
Així doncs, dit i fet: un dijous d’agost arribava a un poblet petit del Pallars i començàvem a preparar les bicicletes. La ruta, a grans trets, consistia en uns 220 km i 6.200 m de desnivell positiu, enllaçant tres grans ports de muntanya de més de 2.500 m, dos d’ells no ciclables, i algun port més petit. Per poder comprendre millor el relat, a part de les fotos que vam fer, us deixo també amb l’altimetria de la ruta.
Aquell vespre vaig començar a prendre consciència del que significava això: no era caminar tranquil·lament al costat de la bici, ni tampoc un “hike &#x26; bike” de mitja hora empenyent-la. Parlem de colls d’alta muntanya, tècnics, amb molt desnivell, que pugen i baixen de manera molt dreta, que comencen on s’acaba l’última pista i acaben a l’altra banda, on comença la següent. Per transportar la bici vam utilitzar arnesos que permeten portar-la penjada a l’esquena com una motxilla.
L’endemà vam arrencar d’hora, amb el sol encara amagat darrere les muntanyes, pedalant pel fons de la vall. Ja per esmorzar ens esperava un primer port: 20 km i 1.300 m de desnivell acumulat, meitat asfalt i meitat pista forestal, que ens deixava a 2.300 m. Tot pedalable. La ruta ja avisava del que serien aquells dos dies: una densitat de desnivell per quilòmetre recorregut brutal. La frescor del matí, començar descansats i posar-nos al dia després de temps sense veure’ns van fer que el port passés relativament ràpid. Després de tres hores, rodàvem muntanya avall per l’altra vessant. Andorra ens saludava.
Amb el sol ja sobre els nostres caps i sense temps a perdre, vam començar a pujar el següent port. Tot asfalt fins gairebé el final; però, a dalt, tocava caminar… i fort. Uns 20 km amb 1.100 m de desnivell, i un tram final de 700 m de pujada tècnica amb 200 m de desnivell positiu (una mitjana del 28% per un corriol d’alta muntanya). Els qui hagueu fet senderisme em comprendreu: un camí estret, dret i sense arbres des de feia estona, amb prou feines hi passava una persona. Caminar amb la bici a l’esquena però, també té avantatges: poder treure’s les sabates de ciclisme per unes de més còmodes o trencar la monotonia del pedaleig fent servir altres músculs.
Un cop al cim, vam baixar durant uns 45 minuts per l’altra banda fins que, de sobte, es va obrir davant nostre una vall que, com passa sempre en les rutes ben pensades, feia valdre cada metre guanyat a pols. Érem a França, encara en una zona sense arbres, envoltats de vessants gegants que ens feien sentir petits, i del no-res naixia una pista d’alta muntanya. Poc transitada, amb herba als marges i un passadís de pedra fina marcat per les roderes d’algun 4x4 de qualsevol pastor. La pista ens va acompanyar suaument durant una llarga baixada fins a un estany format per un pantà. Allà començava una carretereta que ens portava directament al poble on teníem una habitació reservada per descansar i encarar, l’endemà, la part final que encara ens quedava.
Llevats, frescos i nets, vam esmorzar i, abans que sortís el sol, ja tornàvem a sentir el so dels pneumàtics contra l’asfalt.
A vegades m’agrada veure el ciclisme d’aventura (si es pot dir així el que fem…) com un engranatge d’alta precisió, on cal ser fluid i constant. Ho dic perquè l’abordatge d’aquest segon dia va ser força clar: tirada forta i sense gairebé aturades al principi, enllaçant tres ports de segona i tercera categoria pel vessant del Pirineu francès fins arribar a l’únic poble amb un petit supermercat on podíem carregar forces per arribar fins a casa. A les vuit i mitja del matí érem plantats davant la porta del supermercat, llestos per menjar, beure i comprar el que fes falta. Sobretot, agafar aigua, perquè ens esperaven hores i hores sense poder reomplir. Tot i ser al Pirineu, on hi ha molts pobles, la ruta d’aquest segon dia ens portava a zones força remotes.
Amb els deures fets, tornàvem a pujar. Aquest cop, l’últim port de la ruta, direcció Catalunya una altra vegada. Ens esperaven divuit quilòmetres d’ascens amb 1.500 m de desnivell positiu, meitat asfalt i meitat pista forestal, que ens deixava dalt de tot del coll, a la frontera entre França i Catalunya, a 2.300 m d’altitud. Va fer calor i va ser dur. Però em costa descriure com d’increïble era la part final… Llacets de pista, envoltats de paisatge totalment remot i verge. Potser no cal anar al Kirguizistan per sentir-se completament aïllat i envoltat de natura salvatge.
Passada la frontera, tocava caminar per baixar per l’altra vessant. No era una baixada qualsevol: era com fer una travessa pels Pirineus o un tram de la Via Alpina. Vam estar hora i mitja amb la bici a l’esquena, l’aigua i el menjar justos, i l’energia mesurada. Finalment, al fons de la vall, vam tornar a connectar amb una pista forestal que, més endavant, es convertia en carretera i ens portava directes a tancar el cercle d’aquests dos dies.
I sabeu quina és la sensació després de tot plegat? Doncs que fins ara he mirat els mapes on preparo les rutes amb un tapall d’ulls, com els dels cavalls. Sense voler imposar ni alliçonar a ningú, em faig aquesta reflexió: si portem bicis de gravel per sortir de la carretera i fer enllaços per pistes impossibles per a una bici de carretera… per què és tan diferent portar un arnès per sortir de pistes i enllaçar trams a peu impossibles de fer amb qualsevol bici?

Ara que arriba el bon temps i les muntanyes es comencen a omplir de vida, i massa vegades de massificacions, motors i sorolls, ens ve al cap una frase que ha fet fortuna, però de la qual no ens en sentim gaire partícips.
"Gaudir és cuidar” (o alguna de les seves diverses variants).
Gaudir pot ser estimar, però no sempre és cuidar.
Per cuidar, potser no podrem gaudir les coses de la manera que voldríem.
Per cuidar, cal conèixer i entendre.
Conèixer i entendre requereix temps, parar, preguntar i no quedar-nos amb la postal (que a vegades les mateixes administracions volen vendre). Perquè les realitats que ens envolten són molt més complexes que un poble bonic o un paisatge idíl·lic i “salvatge”. Són històries, relacions i vides.
No s’acostuma a conèixer el lloc gaudint-lo com un parc d’aventura o un parc temàtic on els locals formen (formem) part de l’attrezzo, on la vida quotidiana ha de canviar per la comoditat d’altri. I, qui diu “la vida quotidiana”, diu que canvien els pobles (les botigues, els bars, els serveis essencials…), el paisatge i els espais naturals.
Parcs d’atraccions on sembla que i la normativa local consensuada sigui de compliment opcional per visitants i passants, sobretot si els impedeix gaudir l’experiència que estaven buscant.
Sabem que gaudir sense plantejar-se massa coses és més fàcil, que entendre implica reconèixer la mateixa ignorància i escoltar locals i científics (tan poc de moda últimament).
Sabem que llegir i formar-se sobre els impactes de les nostres activitats requereix temps i ens porta a reflexions no sempre fàcils d’acceptar.
Sabem que entrar en qualsevol bar o cafeteria de poble vestits d’astronauta (amb casc, mallot, culot… si en porteu) pot ser incòmode i encara més preguntar i interessar-se pel lloc i la seva gent.
Sabem que costa, però us animem a fer-ho.
No passem pels llocs sense entendre com s’hi viu, sense saber què hi passa quan hi som. Intentem que ser-hi millori la vida d’aquestes muntanyes.
Que cuidar sigui més important que gaudir.
Que gaudim cuidant.

(un article de Daniel Fernández Raventós)
L’últim estiu ja vaig escriure la crònica de dos dies perduts per muntanyes del Pirineu. Conjuntament amb en Jordi, amic des de la infància, vam enllaçar carreteres, pistes i camins que travessaven colls i zones força inhòspites. Expressament, no va sortir cap nom propi de la zona. Era un dels primers passos que en Jordi estava fent per tancar una ruta que enllaça un viatge circular al voltant de pics com l’Aneto o la Pica d’Estats (entre molts d’altres), travessant fronteres i utilitzant la bici i el caminar com a mitjans únics de transport.
Un viatge que cal cuidar, cal que les zones que travessa segueixin verges i que els viatgers que les circulen siguin paisatge. Per això, aquest estiu hem tornat a fer una altra part d’aquest meravellós viatge, però aquesta crònica seguirà sent sense noms propis, guardant el tresor que tenim en forma de territori.
Si voleu trepitjar el que llegireu i veureu, vivint la ruta més salvatge que he fet mai en bici (i n’he fet unes quantes); podeu trobar ressenyes de “La maleïda” en establiments clau de la zona en format físic. Allà haureu de llegir, informar-vos i fer-vos el vostre track (és un exercici divertit de fer). A més a més, entendre i complir les normes autoimposades per seguir cuidant el recorregut. Trobareu tota la informació a la web de La Fera. La ruta és tan singular, que la informació, “track” i consells d’aquesta mateixa ja ho són en format, presentació i fons.
Aquest cop, vaig pujar al Pallars més preparat que mai. Per recórrer aquestes muntanyes cal pedalar tant com caminar, i per caminar cal portar la bici a sobre. Una motxilla amb força ancoratges a la part de darrere va fer la feina necessària, no calia portar res dins, simplement era necessària per penjar-hi la bicicleta i pujar i baixar colls.
Potser seré repetitiu, però la proposta d’en Jordi no és còmoda. Ja sabeu que no m’agrada parlar de patiment, en cap moment busquem això. Però sí que és cert que el territori a recórrer, els enllaços que cal fer per arribar a certes zones i la filosofia darrere de l’aventura comporten que en molts pocs quilòmetres (aquest cop en van ser 190) s’arribi a completar un desnivell positiu d’aproximadament 6.800 m+. A la vegada, aquesta incomoditat i dificultat; en definitiva, aquesta forma de viure el ciclisme, fa que es pugui pedalar i veure llocs d’una forma que ningú més pot viure. Per tant, la balança sempre s’inclina cap al costat de les coses positives.
Dissabte a les 6:00 del matí vam començar a pedalar. Com és habitual per la zona, tan sols començar ja vam haver d’afrontar 13 km i 950 m de desnivell positiu. Per als que no esteu habituats als números, aquests representen un port de muntanya de màxima categoria. A part, cal sumar un últim pas curt carregant la bici per acabar arribant a un coll amb vistes privilegiades a una espècie de realitat paral·lela. Després d’un ascens tranquil, calmat i amb una temperatura molt agradable, davant dels meus ulls va aparèixer una espècie de vall d’un planeta de l’espai exterior. Imatges de satèl·lit espacial a la nostra cara.
Vam avançar lentament, tant per la grandiositat del lloc com per la dificultat del terreny. No perquè fos tècnic, sinó per la duresa d’aquest. Baixades on es descansa menys que en pujades, pujades llargues que semblen no acabar mai i valls que s’amaguen darrere corbes que semblen el coll final. En Jordi va dir-me que la meteorologia seria similar tot el dia, ell diu que és de muntanya mística. Sigui com sigui, va permetre llums i ombres diferents de les d’un dia normal i que les temperatures no escalessin en cap moment, cosa que ens va ajudar molt.
Un cop vam sortir de la vall espacial (jo la tinc guardada així a la meva memòria), vam haver d’arribar al següent coll mitjançant una pista trencada que acabava amb un port de primera categoria. El plat fort del dia venia després d’això. Un ascens de 17 km i 1.300 m+. En realitat, el plat fort eren els últims 4 km d’aquest ascens, que trescaven per un camí que calia fer a peu i que es separava de la pista de fons de vall per arribar a un coll a cota 2.500. Un corriol d’alta muntanya que serpentejava guanyant desnivell de forma brutal.
Carregar la bici a l’esquena per caminar fa que el mapa prengui noves dimensions. És un canvi de paradigma. Com a tal, costa d’explicar i també de comprendre. Fins fa un temps, dins del meu cap, el territori del Pirineu profund estava format per diversos fons de valls amb pistes que s’alcen per les vessants de gegants a banda i banda de les valls. Molts cops aquestes pistes o carreteres arriben a un punt sense sortida i simplement s’ha de tornar per on has vingut. Personalment, no m’agrada fer aquest tipus de rutes, ja que cal repetir molt recorregut, o simplement perquè no avança de forma lògica. Caminar i travessar colls de muntanya no ciclables per saltar de vall en vall permet avançar, creuar fronteres i unir pistes que d’una altra forma serien impossibles d’unir.
El primer dia va acabar en un allotjament a fons de vall. Vam creuar fronteres, vam creuar valls, vam creuar colls i vam fer-ho amb mitjans propis. Davant dels nostres ulls, valls, muntanyes i animals van desfilar. Tot això sense necessitar cap infraestructura, cap ajuda externa, cap gran dispositiu. L’autosuficiència, en aquests casos, es transforma en autosatisfacció. No dependre d’ajudes i ser conscient que tot allò aconseguit és pels propis mitjans.
El segon dia va despertar sense tants núvols. I amb el dia també vam despertar nosaltres. Per davant teníem una jornada on vam pedalar més, però amb un desnivell igual o pitjor que l’anterior. El pla no existeix en aquestes terres.
Un llarguíssim ascens ens va portar a un coll molt inhòspit on el temps semblava aturat. Envoltats de cavalls pasturant i alguna cabana de pastor, vam avançar pel port. La bicicleta permet entendre molt bé els canvis de paisatge a mesura que guanyes alçada, la velocitat d’ascens és lenta però la suficient com per poder veure’s afectat pel lent canvi de boscos frondosos a prats. De pedalar sota l’ombra i humitat del bosc a quedar exposat al sol i vistes de l’entorn. No vaig passar-ho massa bé, no sempre tot és fàcil i no sempre es pot estar en les millors condicions. Mal de panxa d’alguna cosa que potser vaig menjar, una punxada que el líquid segellant afortunadament va arreglar ràpid i més intensitat de la que probablement esperava.
Sigui com sigui, la màgia del temps va fer el seu efecte. Tal com no va ser el millor moment, va deixar de ser el pitjor al cap d’una estona. I sense entendre massa bé ni el com ni el perquè, vam acabar superant un coll que va obrir les portes a un bosc frondós i perdut entre gegants.
Després de l’extens primer port en venia un de més curt. La fractalitat forma part de tots els llocs i aquest indret no n’és una excepció. En aquest cas, però, pedalant. Les muntanyes corrien al nostre costat i els paisatges avançaven mentre també ho fèiem nosaltres. Altra vegada, quan vam ser al fons de vall després del segon port del dia, vam aconseguir menjar alguna cosa ràpida perquè el temps no se’ns tirés a sobre. Aquestes aventures no són cap cursa, però si es vol poder recórrer territori, en un entorn tan salvatge, cal ser eficient.
L’últim port ens esperava després d’això. “Cap moment pla”, repetia el meu cap. Vam pujar-lo en silenci. Per un costat, la concentració d’acabar-lo i tornar cap al cotxe ens feia ser precisos i eficients en la nostra pedalada; per altra banda, l’entorn i la consciència d’acabar l’aventura crec que també ens feien reflexionar sobre tot el viscut.
Encara després d’uns dies, em costa expressar la sensació d’aquests moments envoltat de muntanyes. He fet diverses proves d’ultraciclisme, he intentat exposar-me a entorns difícils per solucionar problemes, he buscat la bellesa de la duresa. La competició, les curses i el fet de moure’s ràpid i de forma eficient són un repte majúscul per a mi. Per això crec que m’agraden (tinc problemes per saber per què fem aquestes coses). Però cada vegada que pujo al Pirineu i m’exposo a aquestes aventures, començo a veure que potser també hi ha altres formes de trobar tot el que busco sense que hi hagi una competició al darrere. I això no deixa de sorprendre’m.

BLOG

LA MALEÏDA, la travessa circular dels últims gegants del Pirineu

CONÈIXER, ENTENDRE, CUIDAR

CICLISME D'AVENTURA

COMPARTIR